Flors montserratines, part III

La borratja (Borago officinalis). El seu nom procedeix del llatí Burra, que significa "pèl aspre" i és degut al fet, que totes les seves parts estan cobertes de pèls bulbosos. Coneguda popularment pel nom de borratja, borraina o fins i tot pa-i-peixet; planta herbàcia anual de la família de les boraginàcies, de 20 a 60 centímetres d'altura, amb les tiges i les fulles eriçades de pèls drets, que punxen. Té les fulles de la base molt grans, de 5 a 25 centímetres, arrugades i molt peludes. Les flors d'uns 2 centímetres en forma d'estrella, es disposen en inflorescències pèndules, són d'un blau viu amb la gorja blanca.

Procedent d'Orient, aquesta planta gaudeix de molta popularitat; es conrea, però també creix silvestre en horts abandonats, erms de terra baixa i marges dels camins. Les seves flors, d'un color blau brillant, sorgeixen com estels a finals de l'hivern i perduren tot l'estiu, constituint una gran atracció per a les abelles.


Les fulles tendres i les flors, no pas els pomells, es cullen a l'estiu, preferentment durant la floració i s'utilitzen acabades de collir, perquè no es conserven bé. Les fulles, esmicolades, són molt bones en amanides, en salses fredes, sopes i begudes refrescants. A moltes regions en cuinen les fulles com espinacs, i se'n fan bunyols, arrebossant-les amb ou i farina.

En medicina popular, la borratja és apreciada pels seus efectes suavitzants. Les flors tenen propietats sudoríferes, antireumàtiques i les fulles són diürètiques. La infusió calma els refredats i les bronquitis. Els fruits donen un oli d'ús en dermocosmètica. Al temps dels romans tenia fama d'ésser una planta alegre. Lluís XIV en tenia de plantades als seus jardins de Versalles.

Les dues fotografies són d'aquest passat dimarts al matí, fetes al camí que puja al Castell de Collbató des de l'Arc d'en Bros.